2.15.2009

Sin asideros y con éter bajo los pies…

Lustros hace que no me encontraba en una situación así. Décadas quizá que no vivía como lo hago ahora…
Por algo solía no dar nunca las cosas por hecho, las certezas no existen, las verdades nunca han sido absolutas, los para siempres son sumamente diluibles, nada permanece, la única constante es el cambio, y este, en el lugar común, siempre produce un caos… mi caos fue extremo e intenso, como hace mucho que no lo era y como dice Nietzsche, hay que llegar a las cenizas para de ellas renacer, para que de ellas surja el Fénix (o el súper hombre nietzscheano).
Mi caos fue inesperado, casi casi espontáneo y sin previo aviso.
Y hoy por hoy, he sobrevivido y voy surgiendo de mis propias cenizas… pero ello no implica definición alguna, ni mínimamente, de nada, es más acertadamente, una reconstrucción. Podría decir que el cambio aun no ha terminado, pero el caos es menor y menos estridente.
He recuperado la parte de mi cerebro que parecía que había dejado de pertenecerme…
En medio del caos encendí fuego a inocentes, pero no hubo karma de por medio, y me ayudó a iniciar el proceso de reconocimiento, redescubrimiento e inicio de aceptación.
Hoy por hoy, no hay nada definido ni concreto con respecto a nada en mi vida, y esto, considerando que a mi lo que me mata es la expectativa, me está enfrentando con una de mis principales debilidades.
No sé si seguiré viviendo en la nana árida, no se si mis pasos serán sobre Barce o terminaré este mismo año migrando a cualquier lugar…
He comenzado a romper la territoriedad dentro de mi bunker, sin que haya una relación sentimental de por medio, no sé si mis actividades vayan a seguir siendo las mismas o regrese al ambiente académico. No tengo una rutina definida, lo mismo una noche sola acompañada solamente de vino para consagrar, que una ida al teatro, que ir al gimnasio, ir al cine, cenar con gente desconocida, ir a un bar nuevo con viejos amigos o conocidos, ir a correr hasta traspasar mis límites, caminar con cámara en mano, ir a funciones de cine fuera de los cines, un concierto de jazz, reencuentro con personas, separación de otras, encuentros azarosos, encuentros fugaces, amistades nuevas sorprendentes, amistades viejas decepcionantes… todo se ha vuelto un torbellino cotidiano…
Los conceptos elementales como amor, cariño, lealtad, amistad, madurez, libertad, fidelidad, sensualidad, sexualidad, vida, estética, intelecto, pasión, etc… pierden su significado y estoy en búsqueda de una nueva definición, de revalorarlas, resignificarlas, redefinirlos con vida por y para mi.
Pero por el momento no hay asideros, no hay nada a que, en momentos de vértigo, pueda aferrarme o de lo que me pueda agarrar para recobrar el aliento en lo que decido soltarme y volver al torbellino… no hay un ojo de huracán…
He abierto puertas y ventanas y los vientos ingresan… me sorprende mi capacidad de asombro, mi disponibilidad, la pérdida de miedos, el recobrar la frase de “no pasa nada” de una manera diferente…
La gente que ha entrado por esas puertas y ventanas, no pasa sin simbolizar, sin aplicar cambios o sorpresa, sin enseñanzas intensas… por momentos me siento como una niña que no ha vivido nada y que está aprendiendo todo de todo, de nuevo o desde otro sendero, que en ciertas circunstancias se pone al borde de la nada sin saber que es la nada, pero sin temerle a la sensación de caer en ella, con la convicción de que en casos extremos emergerán mis alas…
Como con el aire contenido por voluntad propia, en espera de que por voluntad propia ingrese la bocanada de aire…
Mi mente indefinida y abierta… revalorándose…
Mi cuerpo en mutación por voluntad propia de si y propia de mi…
Mi corazón con taquicardia literal y metafóricamente, tan intenso, apasionado y desgastante como siempre o más, sin una razón de piel, sin adhesiones… sin aprehensiones y disolviendo otras de estas…
El concepto de aprehensión también ha tomado tonos diferentes… y creo que es de los conceptos de los que más he estado tomando conciencia, identificando y desentrañando…
Solo por momentos, quisiera poder acurrucarme, en silencio, cálidamente, descansar un poco y respirar profundo…

Sense agafadors i amb èter sota els peus.
Lustres fa que no em trobava en una situació així. Dècades potser que no vivia com ho faig ara. Per alguna cosa solia no donar mai les coses per fet, les certeses no existeixen, les veritats mai han estat absolutes, els per a siempres són summament diluibles, gens roman, l'única constant és el canvi, i aquest, en el lloc comú, sempre produïx un caos. el meu caos va ser extrem i intens, com fa molt que no ho era i com diu Nietzsche, cal arribar a les cendres per a de elles renéixer, perquè d'elles sorgeixi el Fénix (o el súper home nietzscheano). El meu caos va ser inesperat, gairebé gairebé espontani i sense previ avís.
I ara per ara, he sobreviscut i vaig sorgint de les meves pròpies cendres. però això no implica definició alguna, ni mínimament, de res, és més encertadament, una reconstrucció. Podria dir que el canvi àdhuc no ha acabat, però el caos és menor i menys estrident. He recuperat la part del meu cervell que semblava que havia deixat de pertànyer-me.
Enmig del caos vaig encendre foc a innocents, però no va haver karma pel mig, i em va ajudar a iniciar el procés de reconeixement, redescubrimiento i inici d'acceptació. Ara per ara, no hi ha gens definit ni concret pel que fa a no-res en la meva vida, i això, considerant que al meu el que em mata és l'expectativa, m'està enfrontant amb una de les meves principals debilitats.
No sé si seguiré vivint en la nana àrida, no se si els meus passos seran sobri Barce o acabaré aquest mateix any migrando a qualsevol lloc. He començat a trencar la territoriedad dintre de la meva bunker, sense que hagi una relació sentimental pel mig, no sé si les meves activitats vagin a seguir sent les mateixes o regressi a l'ambient acadèmic. No tinc una rutina definida, el mateix una nit sola acompanyada solament de vi per a consagrar, que una anada al teatre, que anar al gimnàs, anar al cinema, sopar amb gent desconeguda, anar a un bar nou amb vells amics o coneguts, anar a córrer fins a traspassar els meus límits, caminar amb càmera en mà, anar a funcions de cinema fora dels cinemes, un concert de jazz, retrobo amb persones, separació d'unes altres, trobades azarosos, trobades fugaces, amistats noves sorprenents, amistats velles decebedores. tot s'ha tornat un remolí quotidià.
Els conceptes elementals com amor, afecte, lleialtat, amistat, maduresa, llibertat, fidelitat, sensualitat, sexualitat, vida, estètica, intel•lecte, passió, etc. perden el seu significat i estic en recerca d'una nova definició, de revalorarlas, resignificarlas, redefinir-los amb vida per i per a la meva. Però de moment no hi ha agafadors, no hi ha gens que, en moments de vertigen, pugui aferrar-me o del que em pugui agarrar per a recobrar l'alè en el que decideixo soltar-me i tornar al remolí. no hi ha un ull d'huracà...
He obert portes i finestres i els vents ingressen? em sorprèn la meva capacitat de sorpresa, la meva disponibilitat, la pèrdua de pors, el recobrar la frase de “no passa gens” d'una manera diferent...
La gent que ha entrat per aquestes portes i finestres, no passa sense simbolitzar, sense aplicar canvis o sorpresa, sense ensenyaments intensos... per moments m'assec com una nena que no ha viscut gens i que està aprenent tot de tot, de nou o des d'altra sendera, que en certes circumstàncies es posa a la vora del no-res sense saber que és el no-res, però sense témer-li a la sensació de caure en ella, amb la convicció que en casos extrems emergiran les meves ales...
Com amb l'aire contingut per voluntat pròpia, tot esperant que per voluntat pròpia ingressi la bocanada d'aire... La meva ment indefinida i oberta... revalorándose... El meu cos en mutació per voluntat pròpia de si i pròpia de la meva...
El meu cor amb taquicàrdia literal i metafòricament, tan intens, apassionat i desgastante com sempre o més, sense una raó de pell, sense adhesions... sense prensions i dissolent altres d'aquestes...
El concepte de prensió també ha pres tons diferents... i creo que és dels conceptes dels quals més he estat prenent consciència, identificant i desentranyant...
Solament per moments, volgués poder arraulir-me, en silenci, càlidament, descansar un poc i respirar profund...